Crònica d’un incendi controlat (per fi)
Comença la ja quasi tarda a Molins amb aquell sol traïdor que no escalfa el cor però sí que crema les retines. El nostre bonic pavelló, amb aquella vidriera immensa digna d’estudiant de bar en comptes d’arquitecte, i dissenyada per a la tortura visual, ens regalava un escenari de duel: llum en contra, suor anticipada i un sorteig amb regust de broma pesada. La capitana, Clàudia Grau, veterana de batalles i de dilemes eterns, triava servei. Alguns diuen que és estratègia. Altres, venjança solar. Potser només és instint. Però avui, més que mai, hi havia simbolisme: Clàudia, que anys enrere defensava els colors de La Palma abans de ser expatriada, liderava avui Molins cap a un migdia de redempció. Karma, servit en plat calent. Els astres ja s’alineaven per un d’aquells partits on saps que et tocarà remar… amb les mans, els peus i, si cal, les dents. El partit començava tard, amb una calor indignant per ser abril. El sol, de cara. L’ambient, espès. |
